Idea i aparença
La tesis de Plató es basa en la diferència entre el món de les coses (allò que percebem a través dels sentits) i el món de les idees (allò no percebut, real).
Plató ens mostra el món de les coses com a manifestació de la realitat, del món de les idees. En aquest món que reconeixem a través de la sensibilitat, dels nostres sentits, Plató diu que es fa present la realitat, es manifesta, s’exemplifica.
L’altre món, el de les idees, és el conjunt de valors absoluts que es manifesten en el món que nosaltres percebem. A diferència del món de les coses, Plató ens diu que aquest món només pot ser percebut mitjançant el logos, el raonament, la reflexió, ja que mitjançant els sentits només percebem la seva manifestació, el món de les coses. Els sentits no permeten sentir el món de les idees, la realitat, per dos motius:
1- Essent pertinent la distinció entre món de les idees (realitat) i el món de les coses -que serà justificada més endavant- podem assegurar que els sentits són els que capten allò que se’ns manifesta d’una o altra manera (vista, tacte, etc.). Podem comprovar, com és obvi, que tot allò que percebem varia amb el temps. Allò que varia amb el temps diem que no és absolut, ja que deixa de ser el que és amb el pas del temps.
Així doncs, la manifestació de quelcom real no és absolut, i al mateix temps, quelcom real es defineix com a quelcom absolut. Aquest raonament exposat ve a dir el següent: “La Manifestació de quelcom no és quelcom”, ja que, apart dels raonaments abans exposats referents al temps, si fossin el mateix no hi hauria necessitat de diferenciar entre un i l’altre. Un cop arribats a aquest punt, podem afirmar que allò real sempre és manté a certa distància de les seves manifestacions, i què és manté ocult i invariable en totes elles.
Veiem aquí doncs, una contradicció si diem que els sentits ens permeten captar la manifestació d’allò real. Allò que capta la manifestació del real no capta, al mateix temps, allò real, perquè allò real no és la seva manifestació.
2- La sensació de realitat aparent obtinguda mitjançant els sentits no és suficient ja que, recolzant-nos en el punt anterior, aquesta no és la realitat última. La sensibilitat doncs, no és suficient per a poder percebre el caràcter absolut de les coses, no podem percebre la realitat mitjançant els sentits. És només mitjançant el logos, el llenguatge, que l’home pot reflexionar sobre el caràcter real, que està més enllà i que resta invariable, absolut, davant del pas del temps. Podríem dir, que la raó és el que permet a l’home preguntar-se si allò que reben els nostres sentits és real o és una al·lucinació.
Per a poder afirmar tot l’anteriorment escrit, és necessària la justificació d’aquesta distinció que fa Plató entre el món de les idees i el món de les coses, entre la realitat i l’aparença. Ens preguntem, doncs, perquè és pertinent dir que existeix una diferència entre allò que percebem mitjançant el logos i allò que percebem mitjançant els sentits.
La resposta recau en el caràcter simbòlic del llenguatge; és el propi logos el que requereix aquesta diferència. Diem que la diferenciació entre la realitat i l’aparença, entre allò constatable i allò que no ho és, és una característica intrínseca al llenguatge. És important entendre també que és característic de quelcom simbòlic el no referir-se a res en concret, i per tant a cap manifestació, a allò real.
El parlar és dir quelcom d’alguna cosa. En fer això, el llenguatge requereix d’aquesta diferenciació entre allò sensible i allò que no hi és, allò que no es manifesta, allò real. Per una banda ens referim a l’acció tangible o la característica del subjecte, que és comprovable mitjançant la sensibilitat. Per altra ens topem amb la reflexió sobre allò que s’ha dit.
És precisament en aquesta reflexió, requerida pel llenguatge per dir quelcom d’alguna cosa, on recau la necessitat de la diferenciació entre la realitat (allò que no hi és) i el món de les coses, ja que el llenguatge, en tant que simbòlic, remet a quelcom que no hi és, en aquest cas la resposta final d’allò a que ens referim i que, tot i així, el llenguatge ha de donar per suposat. Ens referim al fet de preguntar-se pel propi contingut del missatge. Sempre podem preguntar-nos per allò a que ens referim, i mai trobarem una resposta aclaridora sobre el que realment estem dient.
En conclusió: Si no podem trobar una resposta, és perquè aquesta no pot ser captada pels sentits, no hi és. És pertinent llavors, l’existència de quelcom que no podem captar mitjançant els sentits en tant que animals simbòlics i amb llenguatge que som.
