Igualtat del gènere humà
Redacció de filo…
-
Tots som iguals = Tots tenim el mateix dret a la vida sempre = només podem decidir qui viu/mor mitjançant la sort
-
De vegades ens preguntem qui mereix viure
-
No som iguals
Primer de tot començarem definint les premisses:
-
Quan diem que tots som iguals a primera vista ens referim, no a una simple semblança d’aparença o de pensament, sinó que explicitem que tots tenim el mateix dret a viure sota qualsevol circumstancia. Aquest fet ens porta a la conclusió que no podem prendre’ns la llibertat d’escollir qui mor o qui viu, i la única manera de triar es veu reduïda a la sort.
-
Tant històricament, actualment com hipotèticament se’ns plantegen situacions en les quals es produeix una violació de la primera premissa, ja que es duu a terme una tria selectiva, sobreposant així el dret a la vida d’uns per sobre dels altres.
I la conclusió:
-
Arribat a aquest punt, ens veiem obligats a negar la primera premissa i afirmar que no som iguals ja que estem caient en contradicció.
És temps llavors d’esbrinar on es contradiuen exactament les dues premisses. Podem observar que ambdues premisses xoquen en l’àmbit temporal, en el “quan”. Això queda palès en el “sempre” de la primera premissa i en el “de vegades” de la segona. A primera vista són incompatibles una amb l’altre.
A que ens referim amb “sempre”? Si apliquem el “sempre” amb el sentit estricte del terme, observem que no és aplicable a res, ja que tot deixa de ser amb el temps. Cal buscar doncs un sentit propi al context. Ens qüestionem llavors si els termes absoluts són en realitat absoluts per sí sols, si constitueixen la mesura del que són.
El “sempre” ve donat per certes circumstancies implícites en el terme, és a dir, allò al que s’aplica el “sempre” també ve donat per certs factors obligatòriament necessaris, com per exemple l’existència de l’Univers. Així doncs, podem dir que tot argument té pressupostos.
Un cop definit el terme “sempre”, retornem al punt de les premisses. Quan emprem el terme “sempre” a la primera premissa, (“tenim el mateix dret a la vida sempre”) especifiquem que el ser iguals ja implica de per sí que això només succeeixi sota certes circumstancies.
Em de preguntar-nos doncs si aquestes circumstancies implícites en la primera premissa es contradiuen realment amb la segona premissa. Arribar a una conclusió d’aquesta manera seria irrealitzable, ja que és fa impossible saber el conjunt de circumstancies que fan aquest “sempre”. Aquest llistat tampoc podria ser dut a terme ja que molts d’ells, per no dir tots, estan sotmesos al mateix temps a d’altres circumstancies. Sempre podríem preguntar-nos quines circumstancies es donen per a que es compleixi aquella circumstancia, i entraríem en un bucle infinit. No podem definir completament el “ser iguals” ja que les circumstancies que el caracteritzen estan subjectes a a canvis, i de la mateixa manera allò que caracteritza el ser iguals no dona compte del que és en realitat.
Buscant una altra via, ens preguntem si tot i que en certes circumstancies no ens tractem com a tals, seguim sent iguals. Podem raonar de diferents maneres:
-
La premissa “ser iguals” ja implica per si sola el fet que de vegades no ens tractem com a tals sota certes circumstancies (aquelles en que les circumstancies del “sempre” no es donen). Aquestes circumstancies són precisament a les que es refereix la segona premissa. D’aquesta manera la contradicció de la 2a amb la 1a premissa es converteix en un recolzament si entenem que implícitament el “ser iguals” implica que de vegades no ens comportem com a tals.
-
El fet que de vegades no ens tractem com a iguals no nega el fet que siguem iguals.
Conjuntant les idees, obtenim que la premissa “ser iguals” implica el possible fet que no ens tractem com a iguals ja que aquest fet no contradiu ni es fa incompatible amb el fet que siguem iguals. El fet que el ser iguals es caracteritzi pel fet que de vegades no ens tractem com a tals no dona compte de que en realitat no siguem iguals.
Podem afirmar doncs que tot i que de vegades no ens comportem com a iguals no dóna peu a dir que no ho som.
