Un mal dia
[Sona:]
Un d’aquells mals dies que no saps el perquè del adjectiu aplicat. Veritablement ha sigut tan dolent? No ho sé. Potser l’adjectiu no és aplicable al dia, sinó potser a mi, o a res en concret. Escric sense saber molt bé que escric, em deixo emportar. Tinc aquesta necessitat avui. Et poses a pensar, i arribes a moltes conclusions. Les coses potser no van com haurien. La vida de cadascú deu ser allò que tothom desitjaria canviar de mil maneres diferents. Sempre hi haurà alguna cosa que voldríem millorar, modificar. L’ésser humà és així. Suficientment coneixedor del seu entorn com per donar-se comte que realment no sap res. I és trist pensar que mai podrem arribar a saber-ho tot.
Pel camí m’he quedat amb la vista perduda, centrat en cavil·lacions d’aquest tipus. M’he soprès a mi mateix somrient, tot i que no arribo a entendre com ha pogut relacionar-se l’un amb l’altre. Sumant-ho obtenim un somriure agre. Agre com la vida mateixa, ja que com he dit la vida és allò que sempre voldríem millorar, i sempre se’ns queda curta, errònia. M’ha recordat al que estem acostumats, somrient com un babau mentres despotriquem per dintre. Allò a que estem tan acostumats, sí. la vida és una monotonia amb petits daltabaixos. Des d’aquesta posició hi ha un mirador magnific des d’on pots veure ben abaix allò que suposadament ens farà feliç, allò que desitgem per a emplenar-nos. No hi ha collons per tirar-se del mirador i anar a buscar-ho. No queda més remei que quedar-so mirant tristament, i anar tantejant amb diferents alternatives per a aconseguir-ho de manera patètica i lenta. És molt fàcil dir: llança’t-hi! però quan algú diu això és que no mira pel mateix mirador que tu.
Així doncs les coses mai acaben com les esperes. Podríem confiar en la sort però aplicant això mateix tampoc en tindríem. Així doncs que ens queda? restar sentats al mirador, angoixant-nos pensant en maneres més i més complicades que fan encara més difícil lo inicialment senzill per arribar al nostre destí.
Seria tot més fàcil si fòssim perfectes? No sabria dir-ho. És una de tantes coses que mai sabrem. Per què l’ésser humà ha de ser imperfecte? Per què no hi han valors absoluts? És tot tan difós que apenes s’hi pot veure res. Per què fallo en coses tan estúpides? Sento la frustració, i no puc fer-hi gaire. Escriure. Que ve s’estava abocat a la finestra avui. El sol calentava de bona manera, i l’aire a penes molestava. Ha anat apareixent gent al meu costat per diferents motius. Ha sigut agradable com inoportú a l’hora.
Al malestar implacable cal sumar-li temes com la violència de gènere o la injustícia de la peli vista. Perquè algú ha de voler pegar al seu ser més estimat? No ho entenc, això és intolerable, és pitjor que malmetre’s a un mateix. Per què hauríem de destruir als altres? No en tenim prou amb destruir-nos a nosaltres mateixos? Per acabar visionem la pel·lícula “En el nombre del Padre” o com es digui. Em fa pensar en totes les imbecil·litats que ha comés el gènere humà, i em porta per tant a la última pregunta formulada. Per què haig de conviure amb gent amb qui no vull conviure? Gent que odia als que són diferents d’ells, com jo. Només volen els nostres diners, i tots els beneficis que volguem aporta’l-si. Per què no poden acceptar que sóc diferent d’ells? Que la seva nació només és somni de quatre persones com aquell qui diu, i que només té finalitats repressores? No vull formar part d’una comunitat on se’m odia pel fet de ser com sóc. Però això no vol dir que vulgui la soledat absoluta. Vull algú amb qui compartir bones estones, compartir xerrades, gresca, somriures, abraçades, coneixements. En fí, vull formar part de qualsevol que estigui disposat a llegir això 
